Des que la conec actua moltes vegades per iniciativa pròpia d’una manera molt creativa i sense cap tipus de vergonya.

A partir de no massa dades, pot arribar a construir una història més o menys sòlida basada en arguments totalment ficticis i irracionals però,  allà on ella viu, sembla que aquestos arguments es coordinen i complementen d’una manera molt eficaç.

Ha agafat tal pràctica inventiva que en l’interval de temps d’un episodi de l’Enclau de Vi pot muntar una història on jo, com a protagonista d’ella, em dedique a cultiu d’una vinya i la posterior elaboració d’uns extraordinaris vins en uns terrenys familiars on ja fa temps que no tinc ni una fanecada ni mitja ni cap. (Aquesta darrera circumstància no sembla que l’importe molt a ella).

Altres vegades em tele-transporta a un futur on treballe com a professor d’intercanvi a un centre de l’estranger. Els destins que més li agraden són Nova York i Los Angeles, aquest darrer supose que per la proximitat amb el Napa Valley. (Que el meu nivell d’anglés siga pèssim tampoc li ocasiona cap problema a l’hora d’imaginar).

He de reconèixer que una de les històries que més m’agrada  transcorre al llarg del meu any d’excedència on li pegue la volta al món amb un vaixell de vela.(Que siga un desastre per estalviar diners i poder sufragar aquesta aventura és un detall que ella passa per alt).

També es preocupa per la meua vida sentimental. M’emparella virtualment amb una xica encantadora com la d’aquest conte  i que a més a més m’acompanya en totes les històries anteriors. (Que la xica en qüestió ni ho sospite ni tinga el mateix interés per mi podeu imaginar quant l’importa a ella).

Ben mirat quan arribe el moment crec que li denegaré la independència a la meua ment…no se que faria jo sense aquestes històries.

• Un plaer per a la vista:

Aquesta secció està formada pels racons de l’illa (a partir d’ara “sa illa”) que més m’agraden des del punt de vista visual, llocs on podries estar hores i hores mirant el mateix sense cansar-te. On descobreixes colors que únicament existeixen allí i no hi han substantius que puguen definir-los amb lleialtat.

• Cala En Bàster: Com si fos una piscina a la mar (sempre que la mar estiga tranquil·la). Has d‘anar per un camí que està només entrar al poble de San Ferran i deixant aquest poble a l’esquerre. A mi m’agrada també perquè la baixada és molt fàcil comparada amb altres cales d’aquest estil.
• Es Caló des Morts: Molt més complicada la baixada però també paga la pena aquesta cala. Està més saturada que l’anterior i a més a més és menudeta. Moltes vegades no pots ni trobar puesto i has d’acabar a les roques però s’ha de vore precís. No et ficaré per on teniu que anar perquè és més fàcil que ho mireu al mapa (este lloc i tots el posteriors).
• Camí de sa pujada. Açò és totalment opcional, ho dic perquè tal vegada ara a l’estiu fa massa calor per tal de fer aquest camí, però sense dubtes disfrutaries d’algunes de les millors vistes de sa illa.
• Estany des peixos. Altra vista meravellosa de sa illa quan és fa de nit, pots millorar-la demanant un gintònic al café de l’estany.
• Far de La Mola. M’agrada vore el mar des d’eixe far, és més alt que l’altre i a més està menys saturat, l’altre també cal visitar-lo quan es fa de nit. Si estas a la mola(hi ha mercadet dimecres i diumenge), al baixar hi ha un mirador des del qual pots vore tota sa illa, també està molt be en fer-se de nit (ja hauràs comprovat que a mi , en realitat, no m’agrada Fromentera…m’agrada que es faça de nit!).

Segurament estic deixant-me moltes vistes però vaig a canviar de secció o no acabaré aquesta espècie de mini-guia.

• Un plaer per al paladar:

Aquesta secció va sobre els garitos que més m’agraden per  menjar:

• Can Forn: Si tinguera que destacar qualsevol bar/restaurant que he provat a sa illa no dubtaria a recomanar-te aquest. Fan menjar pagès i autòcton. Està en San Ferran i supose que a l’agost tindràs que reservar et deixe el tf 971328155. Molt bona relació qualitat preu!
• Ja que estem a San Ferran també està molt bona la pizzeria Macondo no tinc el telèfon però tampoc reserven aixi que no et fa falta.
• Al poble de San Francesc ( tots els pobles són sants en sa illa) està un restaurant del qual m’han parlat molt bé però que jo he anat mai, es diu Ca Na Pepa i el tf és 971321091. Si vas em fas una crítica gastronòmica!
• Tampoc conec, però m’han parlat bé d’un que es diu “Pequeña Isla” i que està a al Pilar de la Mola, també de menjar típic de sa illa.
• Si voleu fer-vos un homenatge heu de provar la caldereta de llagosta, jo l’ha tastat a dos restaurants:
  • Es Molí de la Sal Situat a l’entrada de la platja de ses illetes i uns dels restaurants de més nivell de sa illa (ens va costar 100 euros per cap)
  • Can Rafaelet Aquest està a Es Caló de San Agustí, també té molt bones vistes i és un poquet més barat (97 euros,jej,e). De totes maneres, si penseu fer alguna d’aquestes calderetes cal demanar per a menys persones que sempre sobra.

• Un plaer per als sentits: 

En aquesta secció enumeraré coses que m’agraden fer allí

• Anar a Sa Fonda Pepe per la nit i seure a les cadires del carrer o en la plaça del poble a mirar la penya que passa.
• Anar a la llacuna d’espalmador i untar-me de fang.
• Prendre el sol en pilotes en qualsevol platja tranquil·la.
• Perdrem pels camis i caminals  amb cotxe moto bici o a peu i descobrir lugars.
• Fer-me mojitos als xiringuitos.
• Llegir a la platja a poqueta nit (s’hora baixa diuen els balears).
• Vore com s’amaga el sol a es cap de barbaria.
• Imaginar com seria la meua vida al llarg de l’hivern si vaig a l’institut d’allí (tu tens un centre de salut també).

Mentres vaig redactant està entrant-me enveja, crec que tindré que tornar al setembre.

M’ha deixat moltes coses però supose que també tu descobriràs moltes que jo no conec. Si vols entre els dos podem fer una guia seria.

Bon viatge doctora!

Es tracta com ja sabreu de Manuel Pimentel que és a la vegada advocat i enginyer…curiós no?. Açò reforça la meua idea que no hi ha gent de lletres o de ciències.

Ací vos deixe un link de l’article que caldria llegir per entendre aquest post.

Tot i que no em canse de rellegir-ho de tant en tant, he decidit fer un intent de particularitzar-lo a la meua persona a vore si puc complir-ho. Aquest serà el meu intent de decàleg del caminant dividit en àrees:

Primer que res el que es podria entendre com “MENS SANA et CORPORE SANO”

Necessite un projecte mental!

Per diverses raons considere que la meua ment ha de tindre faena. El saber i entendre perquè passen les coses és un plaer moltes vegades superior a les pròpies coses que estan passant.

Aquestes coses a les quals em referisc poden ser, bé continuar amb el doctorat, profunditzar en els diversos softwares educatius, començar a estudiar idiomes i , fins i tot, involucrar-me en la resolució de problemes tant matemàtics com de lògica que de vegades m’ha trobat en diverses revistes, webs i blocs matemàtics (per cert ara hi ha un problema setmanal a l’edició digital del mateix diari que he anomenat abans).

L’adrenalina que es pot sentir quan es resol un problema que portes temps batallant és un plaer desconegut per a la majoria de la gent i que jo tinc ganes de recuperar…serà massa friki açò?..tinc igual.

Pel que respecta al CORPORE la cosa també ha de millorar prou. Ja faig esport però, com quasi tot el que faig, ho faig de manera massa intermitent.

La intenció era córrer tres dies per setmana…però no se que passa que al tercer no hi arribe mai!. I la veritat és que la sensació que tinc en acabar de córrer és també molt agradable (cal insistir en lo de “en acabar”).

Segons el llibre de Murakami “de que parlo quan parlo de córrer” lo més important d’eixir a córrer és tornar a eixir a córrer el dia següent. Però clar, este paio fa maratons i jo no he fet ni una cursa popular encara. Damunt l’única que he vist que m’agradaria intentar perquè té 4 quilòmetres no em deixaran fer-la perquè és la cursa de la dona!. Així que no queda més remei que preparar-se per una de 10 i de ahí ja donarem el salt a la mitja marató, tot i que no crec que siga enguany (més que res perquè si el decàleg no és realista no m’esforçaré a complir-lo).

També és important dosificar aquestos esforços, tant els mentals com els corporals, ja que no seria la primera vegada que faig tantes coses que cap d’elles la faig perfecta (seria el segon punt del decàleg original).

Aquestes serien les dues vessants sobre les quals s’ha de construir aquesta nova “temporada de vida” per anomenar açò d’alguna manera. Però no són les úniques ja que no tindrien cap sentit sense altres com:

• Marc
• Cinc ceps
• Kite
• Pelis
• Llibres
• Rutes Gastronòmiques
• Viatges
• Escriure al bloc

La teoria la tinc clara, ara falta allò que sempre m’ha costat més, Murakami ho anomena auto-disciplina.

No se que opinareu del decàleg original de Pimentel, a mi de tots els punts que el formen el que més m’agrada és l’últim.

Aquest estiu està reviscolant, sort que és llarg (almenys el meu )

Per a qui no ho sàpia, un axioma és una premissa que es considera “evident” i s’accepta sense el requeriment d’una demostració prèvia.En matemàtiques els axiomes són els pilars sobre els quals es construeixen les teories d’aquesta ciència.

Durant la meua època d’estudiant, em preocupava molt d’entendre les demostracions dels diferent resultats i teoremes que formaven una determinada teoria i ben poc dels axiomes que la sostenien.

Recorde que ja al final de la carrera, en una classe d’anàlisi funcional, el professor ens va contar una anècdota relacionada amb la importància dels axiomes. Contava que, en un tribunal de tesi, un dels professors que el formaven, s’adonà que dos dels axiomes sobre els quals es construïa la tesi eren contradictoris entre si.

El resultat era una teoria absolutament correcta i molt original però, malauradament, aplicable únicament al conjunt buit. El professor ho contà amb mig somriure irònic i amb una actitud que de vegades tenen alguns professors universitaris que semblen gaudir de lo més amb l’error d’algun company (en aquest cas el director de la tesi).

Un del meus defectes és que, de manera involuntària, tendisc a fer paral·lelismes entre la vida personal i les matemàtiques. Paral·lelismes que, d’altra banda i com altres tantes coses que faig, no tenen ni cap sentit ni cap base raonable.

Esta setmana tinc la sensació de que em passa el mateix que a l’alumne que va presentar aquella tesi, amb la diferència de que no tinc cap director a qui tirar-li la culpa. Tinc por de buscar la paraula “gilipolles” al diccionari i que estiga directament la meua foto.

Malament comença l’estiu…

Quan jo parle “d’algun lloc” heu de fer-vos a la idea que la paraula desastre es queda massa curta per definir l’ordre de ma casa. Ha estat així sempre. Almenys quan vivia amb la família aquest ordre caòtic estava delimitat per les quatre parets que formaven la meua habitació. Però viure assoles ha fet que aquest caos organitzatiu s’instal·le al llarg dels 90 metres quadrats del meu habitatge repartit en tres habitacions, una cuina-saló i dos banys tots aquestos espais totalment equicaòtics (si és que existeix aquesta paraula que crec que no).

Aquest caos també em persegueix al meu calaix de l’institut, a la meua borsa d’anar a classe i inclús a les carpetes de l’ordinador amb el qual estic escrivint aquest post. Un dia a la setmana podríem dir que s’instal·la una mena d’ordre en el caos però tinc comprovat que ve a durar dos o tres dies en el millor dels casos. Crec que m’ha acostumat a vire amb ell però, sincerament, no li tinc massa estima

Podeu comprendre aleshores que buscar ara l’esmentat article pot ser una tasca massa complicada, massa llarga, o les dues coses a l’hora.

No recorde tot el seu contingut, de fet no recorde més que la referència a un retrobament. Deia alguna cosa com:

“De tos els retrobaments que es repeteixen any rere any el més esperat és, quin dubte cap, la primavera”.

Curiosament l’amiga que em va donar l’article està diguen-me que enguany ella la primavera no l’ha trobat encara.

Jo si que l’ha trobat i més a més enguany ha sigut de sobte. Aromes, olors, colors i sensacions primaverals no esperades tan prompte varen arribar el mateix dia sense avisar i amb una intensitat més que notable.

I quan ja estava començant a gaudir de tot això…m’han furtat la primavera!.

Anem a ser clars:

• No vull banyar-me a la mar en abril!
• No vull ficar-me les abarques encara!
• No em dona la gana untar-me de crema solar a estes altures de l’any!
• Però, sobre tot, no m’agrada compartir el meu entorn amb els turistes invasors abans d’hora (ni després tampoc).

Així que, amic estiu, vaig a dir-te unes paraules:

Fes el favor de donar-li a Nuri la seua primavera que ja està tardant massa, retornam les meues sensacions primaverals que encara les estava gaudint i ja et baixaràs del tren en la propera estació!

I, si no estas d’acord, ja estas parlant amb la conselleria d’educació per tal de que em donen vacances…

Així que comence la secció matemàtica amb l’enllaç a la notícia que ahir dia 3 d’octubre publicava EL PAIS amb el títol “El genio, el hombre, el enigma“.

No se si coneixeu al matemàtic rus Grigori Perelman però ami, personalment, em sembla tot un personatge. Jo ahir no vaig comprar el diari però un amic que estava llegint l’article em va trucar per telèfon per a dirme que s’havia enrecordat de mi (no se massa bé com prendrem aço…).

Altre gran amic meu em va confessar fa unes setmanes que li van oferir un milió d’euros per l’empresa que ha creat ell mateix. La resposta del meu amic m’encanta : “Mi empresa es lo único que me da alegrias, lo único que me hace llorar y precisamente por eso no está en venta”.  Jo crec que això  és molt més que una resposta, és  una filosofia de vida. Primer van els sentiments i tot lo altre és secundari. Jo estic ben orgullós dell !

Aclariment: La foto és del matemàtic rus i no del meu amic

Com a primer canvi he pogut disfrutar de dues setmanes més de vacances a setembre. Al post anterior ja vaig classificar aquest mes com a favorit tot i que l’estació predilecta per a mi continua sent la primavera.

Tinc noves sensacions i totes són bones. D’una banda he guanyat una estabilitat laboral que tal i com està eixe tema no és cap ximpleria. Però, sobretot, tinc la sensació de que he guanyat molt de temps. Temps per a navegar, per a llegir, per a fer esport, per estudiar més coses. Diuen que el temps és or…on puc anar a canviar-lo?. Je Je.

Hui toca putxero en el fata i per la nit concert de la Gossa Sorda.

Vos deixe un link al tema de Los Planetas…”nuevas sensaciones”.

Ara que ho pense…si no m’agrada l’estiu que és quan estic de vacances i m’agrada setembre que és quan torne a treballar….no serà que el que m’agrada és la faena? No ho crec perque tret d’enguany, normalment, la sensació de tornar a començar un curs no em fa especial il·lusió, simplement l’accepte.

D’altra banda i fent referència al títol del post, la pluja sempre m’ha agradat. A més a més m’agrada en totes les seues modalitats : pluja fina, pluja intermitent, pluja constant, temporal, etc.
Si plou estudie més. Si estic treballant mentres fora plou, treballe més a gust. M’agrada conduir mentre està plovent. No ho acabe d’entendre però és com si la pluja provocara sobre la meua ment un efecte tranquil·litzador.

També he d’admetre que la pluja d’estiu m’agrada per altres motius diguem-ne més…egoistes. Els turistes s’han de quedar als seus apartaments (tot i que semble mentida, apretant-se entren tots). La platja es buida i puc mirar per la finestra i recuperar temporalment sensacions de tranquil·litat que em pertanyen per viure on visc i que em furten al llarg de dos mesos consecutius.

La solució parcial a este problema passa per anar a visitar a la família a Casla, un menut poble de la província de Segòvia on els meus oncles tenen, a part de la seua, dos cases rurals que us recomane  visiteu.

En eixe poble hauré de batallar amb un altre problema: la consumició sense repòs d’aliments i de begudes,o com diu mon tio : “Aquí no hay que parar en ningun momento de comer  ni de beber”.
Això i la falta d’activitat esportiva durant aquest estiu està generant-me un altre problema cada vegada més gran al voltant del meu melic, crec que s’anomena panxa i ja voré com la solucione a partir de setembre.

Tal vegada per això no m’agrada l’estiu…està tot ple de problemes!

sms de Puri: “Que fem hui?, anem a dinar a Dénia?”

Resposta:”i tant que anem, de fet jo ja estic de camí”
(açò podria interpretar-se com que he viajat cap al futur?).

Com encara és prompte vaig fer una paradeta a Ondara ja que fa mesos que volia conéixer  Bodegas Leopoldo. Merda, Ondara està en festes i en obres. No trobe  Bodegas Leopoldo però pegant-li voltes al poble  vaig vore Vinalia que resulta que és una botiga de Bodegas Leopoldo…perfecte!. Entraré només a pegar una miradeta…la miradeta va supossar 46 euros en quatre botelles de vi que vaig comprar ( qui no vullga pols que no vatja a l’era i a més a més com ací no hem vingut a patir…).
El mateix Leopoldo em va regalar una botella de moscatel que elaboren ells i que ja vos comentaré com està. Vos recomane que passeu per allí, molta varietat i un bon assessorament.

Comencen el dia amb un piscolavis en el Benjamin:

Bodega característica de Dénia, molts vins per botelles i a bon preu.(a bon preu la botella per emportar perque la picadeta va ser ben cara…pero com ací no hem vingut a patir…)

Com l’arròs no el teníem fins a les 15:30 varem fer altra parada en la tasca Miguel Juan (no vaig pagar jo però no te fama de ser precisament barata).

Continuem cap al Federico Primera Linea. Crec que  anar a este restaurant (i els altres que tenen) i no demanar polp sec i arròs a banda deuria de estar penat per la llei.

i de postre:

(perque no se si ho he dit ja però ací no hem vingut a patir)

Després d’una becadeta al xiringuito tornem a la Safor i amb noves incorporacions anem sopar a Charro (no hi ha documentació gràfica).
I com a colofó un poquet de festa:

Perque pa tir…el que li van pegar a Kenedy!!!